ROSA LUXEMBURG, LA REVOLUCIÓ RUSSA

Resum de l’article La Revolució Russa escrit per Rosa Luxemburg al 1918

http://www.universitat.cat/ucpc/?p=624

1. L’autora comença amb una crítica a la socialdemocràcia alemanya:

1.1. Pel seu paper durant la Primera Guerra Mundial com a crossa de la burgesia nacional, legitimant l’expansionisme imperialista i dient que sense la pressió militar alemanya la Revolució Soviètica no hagués estat possible.

1.2. Per l’atac que fa a la Revolució Russa, quan aquesta hauria de ser un referent. La socialdemocràcia alemanya aposta per una revolució liberal a l’Imperi rus amb unes conquestes democràtiques bàsiques, apel·lant a que el subdesenvolupament industrial impossibilita el socialisme.

1.3. Acaba plantejant, com és propi d’aquesta incansable lluitadora contra el reformisme, que la socialdemocràcia està ofegant el proletariat alemany i que aquest s’ha d’alliberar d’aquella.

2. Tot seguit descriu el procés revolucionari rus, defensant-lo:

2.1. Comença congratulant la gesta però assenyalant les grans mancances materials amb què es troba el procés:
És clar que no les apologies acrítiques sinó tan sols una crítica profunda i directa és capaç d’obtindre tresors d’experiències i d’ensenyaments. Quan es tracta, com és el cas, del primer experiment en la història mundial de la dictadura de la classe obrera i d’un que té lloc sota les condicions més dures concebibles: en mig d’una lluita mundial i del caos d’uns genocidis imperialistes, entre els fils del poder militar més reaccionari a Europa, sota el fracàs complet del proletariat internacional, creure que en un experiment de la dictadura obrera sota unes condicions tan anormals, com les que s’hi donen a Rússia, que tot allò que s’hi faça o s’hi deixe de fer represente el cim de la perfecció seria una bogeria. Contràriament tant les concepcions elementals de la política socialista com un endinsament en els llurs prerequisists històricament necessaris ens forcen a entendre que sota aitals condicions fatals fins i tot l’idealisme més enlairat i l’energia revolucionària a prova de tempestes no són capaços de realitzar ni la democràcia ni el socialisme, si no és amb aproximacions molt distorsionades tant de l’una com de l’altre.

2.2. Destaca que és un procés intern llargament madurat, tot i que afavorit per la conjuntura bèl·lica, que comença sent liberal i desmuntant un absolutisme caduc.

2.3. Llavors va sorgint una tensió interna en el moviment revolucionari a partir de la qüestió de la pau i la terra, reivindicacions de la classe obrera. Les classes populars es veuen empoderades i decepcionades, però el nou règim burgès vol minimitzar el canvi social i comença a organitzar la contrarevolució mentre manté la Guerra externa.

2.4. Mentre els socialdemòcrates menxevics s’alien amb els liberals i es limiten a reivindicar la democràcia, els bolxevics plantegen per primer cop a la història aplicar el socialisme, i esdevenen referencials per a grans capes de la població:
Això aclareix també perquè els bolxevics, tot i que al començament de la revolució eren una minoria perseguida, difamada i assetjada des de totes bandes, arribaren en el més curt termini al capdavant de la revolució i foren capaços d’atreure sota la llur bandera totes les masses populars genuïnes: el proletariat urbà, l’exèrcit, la pagesia, així com els elements revolucionaris de la democràcia, l’ala esquerra dels social-revolucionaris.
Aquí l’autora destaca els perills i mancances de l’opció menxevic, ja sigui per l’autorepressió de les aspiracions revolucionàries, o per una ideologia limitadament liberal, com la que va triomfar en les revolucions anglesa i francesa:
La revolució russa en això no ha fet més que confirmar la lliçó bàsica de tota gran revolució, la llei de la seua essència: o bé la revolució ha d’avançar a un ritme ràpid, tempestuós i decidit, trencar totes les barreres amb ma de ferro i situar els llurs objectius molt per endavant, o és aviat aturada en el seu feble punt inicial i reprimida per la contrarevolució. Una aturada, una contemporització en una etapa, una conformació amb el primer objectiu que s’ha assolit, no són mai possible en una revolució. I qui prova d’aplicar-hi el coneixement casolà derivat de les batalles parlamentàries entre granotes i ratolins al camp de la tàctica revolucionària no tan sols mostra que li són alienes la pròpia psicologia i les lleis vitals de la revolució sinó que tota l’experiència històrica li és un llibre segellat amb set segells.
En aquesta línia rebutja la típica postura socialdemòcrata de sacrificar-ho tot en la conquesta de la majoria social o parlamentària:
Per tant els bolxevics resolgueren la famosa qüestió de la «majoria del poble», que damunt la socialdemocràcia alemanya ha pesat sempre com un malson. Com a deixebles de pedra picada del cretinisme parlamentari han volgut aplicar a la revolució la mateixa saviesa casolana de la llar d’infants parlamentària: per tal de fer res hom ha de tindre primer la majoria. També en el cas de la revolució: primer fem per ésser la «majoria». La veritable dialèctica de les revolucions capgira però aquesta saviesa de talps parlamentaris: no amb la majoria per a la tàctica revolucionària, sinó amb la tàctica revolucionària per a la majoria. Tan sols un partit que sap com dirigir, com avançar, aconsegueix el suport en èpoques tempestuoses. La determinació amb la qual Lenin i els seus companys en el moment decisiu oferiren l’única solució que podia fer avançar: tot el poder a mans dels proletaris i dels camperols, els transforma gairebé en una nit d’una minoria perseguida, difamada i il·legalitzada, el dirigent de la qual s’havia d’amagar com Marat en soterranis, en el senyor absolut de la situació.

3. Tot seguit s’endinsa en una crítica al procés revolucionari que lideren els bolxevics. A banda de qüestions menors, la crítica principal és en un triple sentit:

3.1. Explica que en la conquesta de l’hegemonia social, quan el poble vol pau i terra, això és el que ofereixen els bolxevics, i en part s’entén. Tanmateix, la reforma agrària que en resulta és caòtica i antisocialista. Els cacics rurals gestionen el procés, i les grans propietats passen a ser petites i mitjanes. Molts camperols passen a ser propietaris, esdevenint llavors frens a la socialització de la terra i dels mitjans de producció. A més, el procés redueix la capacitat productiva del camp, produint fam especialment a les ciutats:
La transformació socialista de les relacions econòmiques pressuposen (…) (que) tan sols la nacionalització de les grans finques agràries, així com els mitjans i mètodes de producció agrícola més avançats tècnicament i més concentrats pot actuar com a punt de partida pel sistema socialista de producció agrària. Naturalment no cal arrabassar al petit camperol la seua parcel·la i la li podem deixar amb la confiança que es convencerà voluntàriament dels avantatges superiors primer de la unió cooperativa i després finalment de la integració en l’economia socialitzada general, per bé que tota reforma econòmica socialista de la terra ha de començar òbviament per la gran i mitjana propietat agrària. Ací el dret de propietat ha de recaure primerament en tota la nació o, amb un govern socialista, en l’estat, que n’és equivalent; ja que tan sols això permet la possibilitat d’organitzar la producció agrícola d’acord amb les necessitats de la producció socialista integrada i a gran escala.
(…)
Primer tan sols s’hi oposaven a una reforma socialista en el camp una petita casta de terratinents capitalistes i una petita minoria de la burgesia rural acomodada, i la llur expropiació per un moviment revolucionari de masses era un joc de nens. Ara, després de la «presa de la terra» hi ha com a enemics de tota socialització de la producció agrària una enorme, nova i poderosa massa de camperols propietaris que defensaran la nova propietat contra qualsevol intent socialista. Ara la qüestió de la propera socialista de la producció agrària, i també de qualsevol socialistzació de producció a Rússia, es converteix en una qüestió conflictiva entre el proletariat urbà i les masses camperoles.

3.2. Critica la defensa soviètica del dret a l’autodeterminació de les nacions, fet que a mi no em convenç i que tant característic és de Luxemburg. Considera que és un idealisme burgès, emprat per la burgesia, com el nacionalisme, per a fins classistes. L’aplicació aleshores d’aquest dret reforçà el trencament de l’imperi rus i per tant l’abast de la revolució soviètica.
Luxemburg assenyala la contradicció de Lenin aquí, quan es mostra tant sensible a la qüestió nacional i tant insensible a la resta de qüestions democràtiques:
Tot d’una frapa la insistència i la rígida coherència amb la qual Lenin i els seus companys s’adherien a aquesta consigna que es troba en forta contradicció amb el centralisme polític que altrament proclamen així com a l’atitud que han assumit envers altres principis democràtics. Alhora que mostraven un menyspreu força fred per l’assemblea constituent, el sufragi universal, la llibertat de premsa i de reunió, breument per tot l’aparell de les llibertats democràtiques bàsiques del poble que, plegat, constituïa el «dret d’autodeterminació» a Rússia, tractaven el dret d’aurotdeterminació de les nacions com una joia política de la democràcia davant la qual calia bandejar tota consideració pràctica de crítica real. Alhora que no es permetien sotmetre’s gens al plebiscit per l’assemblea constituent de Rússia, un plebiscit basat en el sufragi més democràtic del món, dut a terme en la completa llibertat d’una república popular, i alhora simplement declararen aquest plebiscit nul i buit d’acord amb una valoració molt sòbria dels seus resultats, encara defensaven el «plebiscit» de les nacions forasteres de Rússia per la qüestió de l’estat al qual volien pertànyer, com a autèntics pal·ladins de tota llibertat i democràcia, la quintessència inadulterada de la voluntat dels pobles i com el tribunal de darrera instància en les qüestions del destí polític de les nacions.
(…)
A la pràctica, què significa aquest dret? Fa part de les beceroles de la política socialista que el socialisme combat tota forma d’opressió i per tant també a la d’una nació per una altra.
Quan malgrat tot això, polítics habitualment tan sobris i crítics com Lenin i Trockij i els llurs amics, que per tota mena de fraseologia utòpica, com el desarmament, la societat de nacions, etc., no tenen més que una indiferència irònica, en aquest cas han fet d’una frase buida d’exactament la mateixa categoria la llur especial dedicació, la qual cosa sorgeix, segons sembla, com a resultat d’una mena de política d’oportunitat. Lenin i els llurs companys consideraven clarament que no hi havia mitjà més segur de lligar les nombroses nacionalitats forasteres de l’imperi rus a la causa de la revolució, a la causa del proletariat socialista, que el d’oferir-les en nom de la revolució i del socialisme la llibertat més extrema i més il·limitada per determinar el llur destí. Això era una analogia de la política dels bolxevics amb els camperols russos, la fam de terra dels quals fou satisfet amb la consigna de la presa directa de les terres nobiliàries i amb la qual se suposava que es lligarien a la bandera de la revolució i del govern proletari. En tots dos casos aquesta consideració malauradament s’equivocava completament. Alhora que Lenin i els seus companys esperaven clarament que, com a defensors de la llibertat nacional fins a la «separació estatal», Finlàndia, Ucraïna, Polònia, Lituània, els països bàltics, el Caucas, etc., en tants altres aliats fidels de la revolució russa, hem sigut testimonis de l’espectacle oposat: una darrera l’altra aquestes «nacions» empraren la llibertat tot just atorgada per aliar-se, com a enemic mortal contra la revolució russa, amb l’imperialisme alemany i sota la seua protecció dur la bandera de la contra-revolució a la pròpia Russa.

3.3. Reconeix que en moments històrics es pot retallar drets polítics, però fa una defensa de la democràcia radical i real (més enllà dels mites burgesos entorn la paraula) per tal d’assegurar el socialisme i la dictadura del proletariat. Defensa fins i tot l’Assemblea Constituent anterior a la Revolució com a més democràtica que el lideratge del partit bolxevic, qui anul·là aquest òrgan. I planteja també que en una situació extrema de desorganització social i desarrelament econòmic, donar veu i vot només a qui treballa i a través dels soviets és problemàtic.
Aquest punt el trobo tant potent que el copiaré en gran part:
Tot plegat mostra que «el mecanisme feixuc de les institucions democràtiques» posseeix un corrector poderós, el moviment viu de les masses, la llur pressió continuada. I com més democràtica és la institució, més vivament i forta sent el pols de la vida política de les masses, més directa i completa és la llur influència, malgrat els símbols rígids dels partits, les paperetes superades, etc. Certament tota institució democràtica té els seus límits i desavantatges, aspecte que comparteix amb qualsevol altra institució humana. També el remei que Trockij i Lenin han trobat: l’eliminació de la democràcia, que és pitjor que la malaltia que se suposa que curen, ja que interromp la pròpia font de vida que forneix l’única correcció possible a tots els defectes innats de les institucions socials. La vida política activa, descoberta i enèrgica de les masses populars més àmplies.
(…)
Arribada però un dret de vot que suposava la decepció general d’amplis sectors de la societat, que els col·loca políticament fora del marc de la societat i, alhora, és incapaç de crear cap lloc per ells ni tan sols econòmicament en aquell marc, quan implica una privació de drets no com a mesura concreta per un objectiu concret, sinó com a norma general amb un efecte perdutable, aleshores no es tracta de cap necessitat de la dictadura, sinó d’una improvisació sense vida. Això tant pels soviets com a fonament, com per la constituent i el dret de vot en general.
Els bolxevics titllaven els soviets de reaccionaris, perquè la majoria eren camperols (delegats de camperols i delegats de soldats). Després que els soviets se’ls van atreure al llur costat, esdevingueren els representants correctes de l’opinió popular. Però aquest capgirament sobtat tan sols es relacionava amb la qüestió de la pau i de la terra. Però amb l’assemblea constituent i el dret de vot no s’esgota la qüestió: no hem considerat abans de la destrucció de les més importants garanties democràtiques d’una vida pública sana i de l’activitat política de les masses obreres: la llibertat de premsa, els drets d’associació i de reunió, que han sigut suprimits per tots els opositors al govern soviètic. Per aquests atacs els drets, l’argumentació de Trockij abans citada del caràcter feixuc dels òrgans democràticament elegits no és satisfactòria. D’altra banda és un fet conegut i indiscutible que sense una premsa lliure i sense restriccions, sense el dret il·limitat d’associació i de reunió, el domini d’àmplies masses populars és del tot impensable.
Lenin diu: l’estat burgès és una eina d’opressió de la classe obrera, el socialista, de l’opressió de la burgesia. Fins a cert punt tan sols té el cap l’estat capitalista. Aquesta concepció simplificada es perd l’aspecte essencial: el domini de classe burgès no necessita cap preparació ni educació polítiques de totes les masses populars, com a mínim no més enllà d’un estret límit. Però per la dictadura proletària aquest és l’element vital, l’aire, sense el qual no és capaç d’existir.
«Gràcies a la lluita oberta i immediata pel poder governamental les masses obreres acumulen en l’espai de temps més curt un munt d’experiència política i avancen ràpida de nivell en nivell». Ací Trockij es refuta ell mateix i als seus amics de partit. Precisament com que això és així, han taponat la font d’experiència política i la font d’aquest desenvolupament ascendent amb la supressió de la vida pública. O bé però hom hauria d’assumir que l’experiència i el desenvolupament eren necessaris fins a la presa del poder pels bolxevics, i després d’haver arribat al pic més alt, esdevenien superflus. (Discurs de Lenin: Rússia s’ha guanyat pel socialisme!!!). En realitat és al contrari! Són precisament les grans tasques que els bolxevics han emprès amb coratge i decisió les que demanen la preparació política més intensa de les masses i l’acumulació d’experiència.
La llibertat per tan sols els partidaris del govern, tan sols pels membres d’un partit, per molt nombrosos que siguen, no és cap llibertat. La llibertat és sempre tan sols la llibertat de pensar diferent. No per cap fanatisme de «justícia», sinó perquè tot allò que té d’instructiu, generalitzador i purificador la llibertat política depèn d’aquesta característica essencial i la seua efectivitat desapareix quan la «llibertat» esdevé un privilegi.
Els propis bolxevics no voldran, amb la mà al cor, negar que, pas a pas, hauran de reconèixer el terreny, esbrinar, experimentar, provar ara d’una forma i després de l’altra, i que bona part de les llurs mesures no representaran perles preuades de saviesa. Això també haurà d’ésser i serà entre nosaltres quan arribam al mateix punt, encara que no hi dominen a tot arreu circumstàncies tan difícils. L’assumpció tàctica que rau en la teoria de la dictadura de Lenin-Trockij és aquesta, que la transformació socialista és quelcom pel qual hi ha una fórmula ja feta en la butxaca del partit revolucionari, que tan sols cal dur a la pràctica amb energia. Això no és malauradament, o potser afortunadament, així. Lluny d’ésser una suma de prescripcions ja fetes que tan sols cal aplicar, la realització pràctica del socialisme com a sistema econòmic, social i jurídic és quelcom que rau completament amagat en la boira del futur. Ço que posseïm en el nostre programa no és més que unes poques indicacions que assenyalen la direcció general on trobar les mesures necessàries i indicacions que són generalment de càracter negatiu. Sabem així més o menys que cal eliminar des d’un principi per tal d’aplanar el camí de l’economia socialista, però quan s’arriba a la natura dels milers de petites mesures pràctiques i concretes, necessàries per introduir els principis socialistes en l’economia, el dret i les relacions socials, no hi ha cap clau en cap programa de partit socialista ni cap manual socialista. Això no és cap defecte, sinó precisament allò que fa superior el socialisme científic a l’utòpic.
El sistema socialista de societat hauria d’ésser i tan sols pot ésser un producte històric, nascut de l’escola de l’experiència, en el decurs de la seua realització, com a resultat de les passes de la història viva, que com les de la natura orgànica, en forma part, té l’intel·ligent costum de sempre produir al costat de tota necessitat social els mitjans per satisfer-la, juntament amb la tasca la solució. Però en ésser així és clar que el socialisme per la seua pròpia natura no es pot decretar ni introduir per ucasa. Té com a prerequisit una sèrie de mesures de força, contra la propietat, etc. Ço negatiu, la destrucció, pot ésser decretat; la construcció, ço positiu no. Terra nova. Milers de problemes. Tan sols l’experiència és capaç de corregir i d’obrir noves vies. Tan sols la vida sense límits, puixant, genera milers de noves formes, improvisacions, crea noves forces creadores, corregeix tots els propis errors. La vida pública dles estals amb llibertat limitada és tan pobre, tan miserable, tan esquemàtica, precisament perquè a través de l’exclusió de la democràcia, interromp totes les fonts vitals de riquesa i progrés espirituals. (Prova: l’any 1905 i els mesos de febrer a octubre del 1917). Ho era políticament, i també econòmicament i social. Tota la massa popular ha de prendre-hi part. Altrament el socialisme serà decretat darrera d’un grapat d’oficines oficials per una dotzena d’intel·lectuals.
El control públic és indispensablement necessari. Altrament el bescanvi d’experiència roman tan sols en el cercle tancat dels funcionaris del nou govern. La corrupció inevitable. (Mots de Lenin, Butlletí, n. 29) La pràctica del socialisme demana una transformació espiritual completa de les masses degradades per segles de domini de classe burgès. Instint social per comptes d’egoïsta, iniciativa de masses per comptes d’inèrcia, idealisme, que s’imposa a tot el patiment, etc., etc. Ningú no ho sap això millor, ho descriu de forma més penetrant, ho repeteix més obstinadament que Lenin. Però s’equivoca completament en els mitjans. Decret, força dictatorial del supervisor de fàbrica, penes draconianes, domini pel terror, tot plegat no són més que pal·liatius. L’única via per un renaixement és l’escola de la pròpia vida pública, la més il·limitada, la democràcia més àmplia i l’opinió pública. Precisament el domini pel terror desmoralitza.
Eliminat tot això que hi resta en realitat? Lenin i Trockij han deixat com a òrgans en funcionament els soviets en el lloc dels òrgans sorgits d’eleccions populars generals, com a òrgans de les masses obreres. Però amb l’esclafament de la vida política en tot el país també la vida en els soviets s’ha vist encara més reduïda. Sense eleccions generals, sense una llibertat sense restriccions de premsa i de reunió, sense una lluita lliure per l’opinió, la vida es mor en cada institució pública, es transforma en una simple aparença de vida, on tan sols la burocràcia es manté com a element actiu. La vida pública s’adorm gradualment, unes poques dotzenes de dirigents del partit amb una energia inesgotable i un idealisme immens dirigeixen i governen, sota ells, en realitat una dotzena de caps destacats, i una elit dels treballadors, són convidats de tant en tant a trobades on són per aplaudir els discursos dels dirigents i per aprovar les resolucions proposades per unanimitat, per sota, doncs, una qüestió de claca, una dictadura certament, però no la dictadura del proletariat, sinó la dictadura d’un grapat de polítics, és a dir dictadura en el sentit burgès, en el sentit del domini jacobí (la disminució de la freqüència del Congrés dels Soviets de tres mesos en sis mesos!). I més encara: aitals condicions provoquen inevitablement una brutalització de la vida pública: atemptats, afusellament d’hostatges, etc.
(…)
L’error fonamental de la teoria de Lenin-Trockij és que ells, com fa Kautsky, oposen la dictadura a la democràcia. «Dictadura O democràcia» es com presenten la qüestió tant els bolxevics com Kautsky. Aquest naturalment es decideix per la democràcia, és a dir per la democràcia BURGESA, precisament perquè s’oposa a l’alternativa de l’aixecament socialista. Lenin-Trockij contràriament es decideixen a favor de la dictadura en contraposició a la democràcia, i per tant per la dictadura d’un grapat de persones, és a dir, per la dictadura d’acord amb el model burgès. Són dos pols oposats, tots dos igualment allunyats d’una política realment socialista. El proletariat no pot, quan ha pres el poder, seguir mai el bon consell de Kautsky sota el pretext de la «immaduresa del país» de renunciar a l’aixecament socialista i dedicar-se a la democràcia, no pot seguir-lo sense traïr-se, traïr la Internacional i la revolució. Hauria i ha de prendre tot d’una mesures socialistes de la forma més enèrgica, intransigent i implacable, és a dir exercir una dictadura, però una dictadura de CLASSE, ni d’un partit ni d’una colla, dictadura de classe, és a dir, la forma més àmplia possible basada en la participació més activa i inevitable de les masses populars, de la democràcia il·limitada. «Com a marxistes mai no hem idolatrat la democràcia formal», escriu Trockij. Segurament tampoc no hem idolatrat mai el socialisme o el marxisme. Vol dir això que ens hem de desfer del socialisme i del marxisme, a la Cunow-Lensch-Parvus, si ens fan nosa? Trockij i Lenin són la viva refutació d’aquesta qüestió. Mai no hem idolatrat la democràcia formal, vol dir tan sols això: sempre hem distingit el nucli social de la forma política de la democràcia BURGESA, sempre hem posat de manifesta el nucli dur de la desigualtat social i de la manca de llibertat que s’amaga sota la dolça coberta de la igualtat i la llibertat formals, no per tal de refusar aquestes sinó per fer que la classe obrera no tinga prou amb la dolça coberta d’igualtat i de llibertat formals, sinó contràriament, perquè conqueresca el poder polític, per tal d’omplir-lo amb un nou contingut social. La tasca històrica del proletariat si arriba al poder és crear per comptes de la democràcia burgesa una democràcia socialista, no abolir tota democràcia. La democràcia socialista, però, no comença únicament en la terra promesa després d’haver-se creat els fonaments de l’economia socialista, no arriba com una mena de present de nadal per la gent valuosa que, de mentres, han donat un suport lleial a un grapat de dictadors socialistes, sinó que la democràcia socialista comença simultàniament amb l’inici de la destrucció del domini de classe i de la construcció del socialisme. Comença en el mateix moment de la presa del poder pel partit socialista. No és res més que la dictadura del proletariat.
Sí, senyor: Dictadura! Però aquesta dictadura consisteix en la FORMA D’APLICAR LA DEMOCRÀCIA, no en la llur ABOLICIÓ, en atacs enèrgics i decidits contra el dret ben arrelat i les relacions econòmiques de la societat burgesa, sense els quals no es pot realitzar la transformació socialista. Però aquesta dictadura ha d’ésser l’obra de la CLASSE, i no d’una petita minoria dirigent en nom de la classe, és a dir, ha d’anar passa a passa a partir de la participació activa de les masses; ha de trobar-se sota la llur influència directa, sotmesa al control de l’activitat pública completa, ha de sorgir de la preparació política creixent de les masses populars.
Sens dubte els bolxevics haurien avançat en aquest mateix camí si no haguessen patit la terrible pressió de la guerra mundial, l’ocupació alemanya i les dificultats anormals relacionades amb això, aspectes que inevitablement distorsionaven qualsevol política socialista, per molt bones intencions i principis que l’amarassen.
Acaba destacant que hi ha molt a aprendre de la Revolució Soviètica, destriant-ne clarament les mancances.
El perill comença quan es fa de la necessitat virtut i es vol congelar en un sistema teòric complet tota la tàctica obligada per aquestes fatals circumstàncies, i es vol recomanar- la al proletariat internacional com a model de tàctica socialista. Quan centren la llum en aquesta via, i amaguen el llur servei històric genuí i inqüestionable sota la cobertat de passes equivocades forçades per la necessitat, fan un pobre servei al socialisme internacional pel qual han combatut i patit, ja que volen col·locar en el seu haver com a noves descobertes totes les distorsions dictades a Rússia per la necessitat i la pressió, en darrer terme tan sols subproductes de la fallida del socialisme internacional en aquesta conflagració mundial.
(…)
Ço que cal és distingir en la política dels bolxevics la part essencial de la no-essencial, el nucli dels accidents. En aquest darrer període, quan ens enfrontam decisives lluites finals en tot el món, el problema més important del socialisme és la qüestió candent de l’èpica: no es tracta de tal o tal qüestió de detall de la tàctica, sinó de la capacitat d’actuació del proletariat, la força de fet de les masses, la voluntat de poder del socialisme. En aquests aspectes Lenin i Trockij amb els llurs amics foren els primers, els qui anaren al davant com a exemple pel proletariat mundial, encara són els únics que fins ara poden dir amb Hutten: Vaig gosar!

Molaria veure rèpliques en defensa de l’URSS.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Crítica socialisme real, Resums llibres, Rosa Luxemburg. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s